Santa Eulàlia de Riuprimer. La terra i la gent al llarg de la seva història (2005)

En aquest llibre, l’historiador Josep M. Rovira i el seu germà Xevi Rovira (llicenciat en humanitats per la UPF), s’encarreguen de redactar els capítols dedicats al municipi que fan referència al poble de Santa Eulàlia de Riuprimer en el primer terç del segle XX, la Guerra Civil i primera postguerra, i l’activitat industrial i comercial. En el primer apartat es ressenya la situació política, social i econòmica del municipi des de les primeries del segle XX, passant pels anys de la dictadura de Primo de Rivera i la proclamació de la II República, fins a les vigílies de la Guerra Civil. En l’apartat de la Guerra civil i primera postguerra, s’explica detalladament la situació viscuda durant els gairebé tres anys de conflicte, l’entrada de les forces nacionals i la repressió franquista; i s’allarga fins a la immediata postguerra i la formació dels diferents consistoris franquistes, fins a la recuperació de la democràcia. En el punt de l’activitat industrial i comercial, tracta des de la indústria manufacturera de la llana, els forns de calç i guix i la molineria, propis del segle XVIII, passant per la decadència de la parairia tradicional i el desenvolupament de la indústria d’extracció de calç i guix del segle XIX, a la “desindustrialització manufacturera" i l’aparició de les noves indústries de l’espardenyeria, la cordilleria, la pasta i sopa, les llonganisses, i l’auge de la guixeria de les primeries del segle XX, a la diversificació industrial, comercial i de serveis dels anys seixanta i setanta del segle passat (amb els exemples de la fàbrica de mobles INMUSA i la fàbrica de filats de cotó Hilaturas Llaudet S.A., entre d’altres).

Per més informació cliqueu aquí http://www.caixamanlleu.com/obscat.nsf/Tots/5ED1908DDC706580C12567F600365D82?OpenDocument

Masovers, records de vides pageses (2008)

Aquesta història que hem portat a terme gràcies a la participació i el recolzament desinteressat de molta gent, va començar ara farà ben bé un parell d’anys, el gener de 2006, quan un dia passant per can Jordi, la botiga de Jordi Bayés i Pujolràs, vaig mostrar-li la monografia històrica: Les Masies de Roda. Història del nostre Poble (2005), que havia escrit i editat recentment. Al cap d’uns dies, em va venir a veure a casa i em va convidar a escriure la història contemporània dels seus antecessors. El llibre Masovers, records de vides pageses, és una història familiar que va més enllà de l’àmbit estrictament particular, ja que en la interacció d’aquestes nissagues amb el context general, fa que apareguin força pinzellades de la història de les localitats d’origen de les famílies protagonistes. Sobretot en el cas d’Arbúcies, ja que hi havia una relació molt estreta entre els Pujolràs-Johé i una de les cases fortes de la ruralia d’Arbúcies, i més concretament del veïnat de Lliors, els Regàs-Masferrer; o bé, els Bassas-Marlet, que van romandre durant gairebé un segle com a moliners del molí de les Pipes, a compte de l’empresari badaloní de l’Anís del Mono Vicenç Bosch i Costa.
La monografia està estructurada en quatre capítols que ressegueixen l’evolució cronològica i lineal de la vida de les quatre nissagues pageses objecte d’estudi d’aquesta publicació. El primer capítol s’inicia amb la presentació i situació de les famílies ressenyades durant els anys vuitanta del segle XIX, i en desgrana la trajectòria de cadascuna fins al tombant de segle. El segon capítol prossegueix el trajecte de les nissagues del capítol inicial des del canvi de centúria fins a l’esclat de la Segona República, però va acotant cada vegada més la investigació, fins a centrar-se en els vincles familiars de consanguinitat. El tercer capítol tracta sobre els avatars que afecten a les nissagues Bayés-Serradesanferm i Pujolràs-Johé, i una de les branques subsidiàries d’aquesta segona, la Pujolràs-Bassas, durant els turbulents anys trenta, les penalitats de la Guerra Civil i la immediata postguerra, fins a mitjan segle XX. El darrer capítol ressegueix la trajectòria de la família Bayés-Pujolràs des de la coneixença i el festeig, passant pel dur treball dels primers anys de maridatge, i el naixement del seu fill Jordi, fins a la sobtada i tràgica mort d’accident de Jordi Bayés i Serradesanferm.

Per més informació cliqueu aquí http://selvatans.cat/web/index.php?option=com_frontpage&Itemid=1&limit=3&limitstart=9

www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008052500_3_267706__Comarques-Microhistria-dArbucies

http://elbaixmontseny.bloc.cat/post/12649/222221

http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/res/20080626/53488929629.html

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2843323

El 23-f, vint anys després "El golpe militar" (2001)

El treball el 23-f, vint anys després “El golpe militar”, pretén analitzar l’intent de cop d’ Estat del 23 de febrer de 1981 a través de la premsa. Per a la seva realització he utilitzat tres publicacions de contrastada rellevància: La Vanguardia, l’Avui i l’ABC. A més, he complementat l’estudi amb aportacions de monografies històriques actuals.
Pel que fa a l’estructura del treball, aquest, presenta tres apartats diferents però, clarament, interrelacionats: el paper dels protagonistes, les causes i les conseqüències generades pel 23-f.
Primerament, cal ressenyar l’actuació dels principals protagonistes que hi van participar: el Rei, els militars colpistes, els partits polítics, els sindicats i l’opinió pública en general; per donar respostes a preguntes que fan referència al perquè es va actuar, quan i de quina manera, i quines foren les conseqüències.
A continuació, s’analitzen les causes que van comportar l’acció colpista: des de les tensions amb els militars al llarg del procés de transició cap a la democràcia, passant per la situació de debilitat del govern d’UCD amb el consegüent buit de poder, o bé la problemàtica generada per la qüestió autonòmica, fins a l’increment de l’activitat terrorista d’ETA i dels GRAPO. Unes causes on hi actuen múltiples variables que conflueixen en l’intent insurrecional de caire involucionista del 23-f.
Finalment, es desenvolupa un tercer apartat amb el títol: el 23-f i la transició, on s’assenyalen un seguit de conseqüències derivades del fallit cop de força. Aspectes tan transcendentals com la consolidació del procés democràtic i de la monarquia en particular, l’intent de reconduir el projecte autonòmic (La LOAPA), la moderació de les expectatives polítiques, socials i econòmiques pel perill involucionista de determinades posicions esquerranistes o l’acceleració de l’ingrés d’Espanya a l’OTAN i a la CEE.
Per altra banda, dins de cadascun d’aquests apartats es fa referència a la politització dels mitjans de comunicació, assenyalant amb detall les divergències i afinitats político-ideològiques de les publicacions periòdiques treballades.
Certament, esteu davant d’un estudi laboriós que exigeix una prèvia revisió de la premsa amb l’objectiu d’acumular informació i després processar-la mitjançant la relació, l’anàlisi i la interpretació, elaborant finalment el treball de síntesi.

Relats orals de guerra i postguerra (2006)

Aquesta sèrie de relats històrics sobre la Guerra Civil i la immediata postguerra s’ha elaborat a partir del testimoniatge de 17 persones de diferents realitats socials, polítiques, econòmiques i culturals (1). L’estudi se centra en l’àmbit geogràfic de la comarca d’Osona, i consta d’una vintena llarga d’històries i vivències personals que parlen de temes tan diversos com la crispació política de preguerra, l’esclat revolucionari dels primers dies de l’aixecament militar franquista, els empresonaments i les detencions, les venjances i delacions, els registres i escorcolls, la corrupció i l’amiguisme, les cremes i destruccions d’edificis religiosos, els afusellaments i les execucions, les mobilitzacions i les lleves forçoses, els camps de concentració i de treball, els extremismes ideològics i la politització, els represaliats polítics d’ambdós bàndols, les desercions i els canvis de camisa en el si dels exèrcits republicans, els bombardeigs i les víctimes civils, els combats i les ofensives aèries i terrestres, l’actuació i el posicionament ideològic de l’església en el conflicte fratricida, els efectes de la guerra en les diverses realitats geogràfiques (la urbana i la rural) i personals (des de la tragèdia personal d’alguns a la perspectiva de noves oportunitats i horitzons dels altres); l’oci, la quotidianitat i les penúries de la immediata postguerra, o les visites de les autoritats franquistes, entre d’altres.
Unes narracions, elaborades totes elles, a partir de les transcripcions de les entrevistes mantingudes amb aquestes persones. Una mostra, per altra banda, de la transcendència de les fonts orals en la recerca i la recuperació de la memòria històrica. És en aquesta línia que s’ha d’entendre la validesa i el profit de les fonts orals, ja que hi ha un segment de població, la gent gran, una mica arraconat, desaprofitat en la societat actual, però disposat a recordar i explicar-nos les seves vivències per recuperar la nostra història. El testimoniatge dels més grans ensenya a les generacions més joves a entendre els canvis en les formes de vida que s’han anat produint al llarg dels darrers segles. A més, el fet de sentir-se escoltats, valorats i estimats; els fa novament partícips d’una societat que massa vegades els ha deixat de banda injustament.
Sovint els historiadors hem menystingut les fonts orals; probablement pel fet de viure en països “vells”, amb molts anys d’història, que han generat un gran volum de dades i documents. Aquesta abundància de “paperassa” ha estat molt profitosa per recuperar i entendre el passat, però, per altra banda, ha enterbolit els ulls dels historiadors, sobretot els contemporaneïstes, que no hem sabut veure les possibilitats reals de la història oral. Els investigadors, habitualment, hem tendit a emprar la memòria emanada de documents escrits o gràfics en detriment de la memòria viva, la que rau en l’enteniment de les persones. Tanmateix, quan treballem amb fonts orals també hem de ser conscients que presenten algunes limitacions derivades principalment de la selectivitat de la memòria, la subjectivitat, i els lapsus memorístics.
Una primera qüestió a considerar, fa referència a la selectivitat de la memòria que tendeix a magnificar el present en detriment del passat, en altres paraules, es reconstrueix el passat des del present. Es produeix una retrospecció a partir de paràmetres actuals.
Un segon aspecte a tenir en compte és la subjectivitat; el perfil ideològic i el grau d’implicació política de les persones entrevistades pot donar lloc a discursos parcials que tergiversen la veracitat històrica i limiten l’objectivitat.
Un darrer element a considerar, són les llacunes de memòria o lapsus memorístics, més freqüents en persones d’edat avançada i que també poden distorsionar la realitat.
Després d’aquestes consideracions, podríem acabar afirmant que la documentació oral és vàlida perquè aporta testimonis de persones que van viure sincrònicament una sèrie de transformacions polítiques, socials, econòmiques i culturals però, precisament per les mancances que hem assenyalat, requereix ésser contrastada i completada amb fonts documentals. En altres paraules, caldria trobar un equilibri entre la frescor i l’entusiasme de les fonts orals i la veracitat i el rigor de les fonts documentals.
(1) Pere Camps (Vic), Antoni Carreras (Vic), Manel Casanoves (Vic), Dolors Costa (Tona), Maria d’Abadal (Vic), Jaume Dinarès (Vic), Jaume Jutglar (Vic), Jaume Magem (Sta. Eulàlia de Riuprimer), Enric Pladevall (Vic), Soledat Ralló (Vic), Jacint Raurell (Vic), Antoni M. Sadurní (Vic), Joan Sayós (St. Quirze de Besora), Josep Serra (Sta. Eulàlia de Riuprimer), Margarida Tort (Sta. Maria de l’Estany), Joan Tresserras (Vilanova de Sau), i Josep Vilaró (Vilanova de Sau).

Les Masies de Roda. Història del nostre poble (2005)

La determinació de l’alcalde Ramon Isern Serrabasa i els regidors Josep M. Castellà, Jordi Gros i Jordi Traveria, fou decisiva per emprendre l’elaboració d’un llibre que recollís la història contemporània de les Masies de Roda. El projecte començà a prendre forma el gener de 2004, quan s’iniciaren els treballs de recollida d’informació escrita, oral i gràfica. Des d’aleshores i fins a l’abril de 2005 hem estat treballant intensament en l’elaboració de la monografia. Les fonts consultades han estat copioses i diverses: papers polsosos dels arxius municipals, parroquials i particulars, abundosa bibliografia escrita, i una quarantena d’entusiastes testimonis orals.

El llibre Les Masies de Roda, la història del nostre poble, és una síntesi de la trajectòria històrica de les Masies de Roda des de la separació de Sant Pere de Roda el 1805 fins a l’actualitat. Recull els aspectes més importants del passat col·lectiu del municipi, les relacions jurisdiccionals i administratives amb la veïna població de Roda de Ter, les transformacions territorials i demogràfiques, l’activitat econòmica i el patrimoni històric i artístic, i la vida política, social i cultural del darrer segle.

El primer capítol ressenya la relació jurisdiccional i administrativa entre els municipis de Roda de Ter i les Masies de Roda, des dels precedents de la separació, la mateixa separació, la delimitació fronterera de 1921, la fugaç reunificació dels anys de la Guerra Civil i l’agregació de la península de l’Esquerda al terme municipal de les Masies, fins a les relacions actuals. El segon capítol s’inicia amb una breu referència al paisatge natural, el tipus de poblament i les característiques del terme municipal; i contínua amb l’evolució de l’ocupació del territori des de les primitives masies medievals fins a l’especialització agropecuària del segle XX, i el procés urbanitzador de mitjan segle passat, amb el naixement de les barriades de l’Esquerda, les Cases Noves, Fontanelles i la urbanització del Serrat del Vicenç. La segona part del capítol, ressegueix la trajectòria demogràfica de la població des de les primeries del segle XIX fins als nostres dies. El tercer capítol tracta sobre l’evolució de l’activitat econòmica del municipi des del vessant agrícola i rural propi dels masos i del món de pagès, a l’industrial i més urbà representat pels nuclis colonials de Salou i Còdol Dret. El quart capítol descriu l’excepcional patrimoni històric i artístic de les Masies de Roda, originat al llarg de la dilatada història del territori per l’empremta humana dels antics i els nous pobladors. El cinquè i darrer capítol, s’ocupa de l’evolució política, social i cultural del terme, i de la vida quotidiana dels masiencs de les darreres generacions.

Per més informació cliqueu aquí.

http://www.webgipal.net/masiesroda/ajuntament/grups.asp?Id=9774

http://www.arqueologos.org/article.php3?id_article=199

El sistema de quintes: les lleves a la ciutat de Vic 1868-1897 (2002)

Aquest treball que porta per títol, El sistema de quintes: les lleves a la ciutat de Vic (1868-1897), analitza la dinàmica de reemplaçament del darrer terç de segle XIX aplicada al cas de Vic. Amb tot, però, les informacions (quadres i gràfiques) estrictament vigatanes solament s’introdueixen i resta per desenvolupar les anàlisis i interpretacions pertinents. S’ha realitzat la feina de buidatge, classificació i exposició de dades que permetria comparar la realitat de les lleves vigatanes amb altres municipis.
Pel que fa a les fonts, s’ha utilitzat bibliografia especialitzada sobre qüestions militars, obres de caire més general, col·leccions legislatives i els expedients anuals de quintes de l’Arxiu Municipal de Vic (AMV). Els expedients de quintes comprenen les filiacions on consten les circumstàncies personals i l’historial militar de cadascun dels individus sortejables per elaborar els padrons, allistaments, paperetes de citació, informacions vàries sobre associacions de quintes, resultats dels sorteigs i la classificació dels mossos, expedients d’exempció legal, al·legacions i resolucions de les juntes militars i les llicències absolutes, entre d’altres.
Respecte a l’estructura del treball, es divideix en quatre punts clarament interrelacionats. El primer apartat de caire introductori gira entorn el concepte i la definició de la quinta com a mètode de reclutament militar.
El segon apartat ressegueix l’evolució legislativa del sistema de quintes al llarg del període estudiat. Assenyala les principals lleis sobre reemplaçaments així com les modificacions més remarcables del corpus jurídic referents a variables com l’edat, la talla, la duració del servei militar, les exempcions o d’altres sobre el mètode de reemplaçament.
El tercer apartat ressenya les diverses actituds d’oposició al sistema de quintes durant el darrer terç del segle XIX, des de les classes populars passant per les Juntes revolucionàries de 1868 fins als partits demòcrates i republicans de l’oposició.
Al darrer apartat s’hi concentra el gruix de la investigació ja que desgrana una per una les principals operacions per a conformar les lleves anuals i descriu les diverses tipologies d’exempcions. A més de presentar materials estadístics (quadres i gràfiques) per a l’anàlisi i la interpretació de l’especificitat de les lleves a la ciutat de Vic. S’hi ressenyen aspectes com: la formació dels padrons, l’allistament, l’assignació de quotes, els sorteigs de mossos, la crida i declaració de soldats, i l’ingrés de soldats i suplents a les caixes de reclutes. Pel que fa a les exempcions, s’assenyalen tant les legals (de naturalesa física, familiar i professional o les conflictives exempcions pecuniàries) com les il·legals (fraus, pròfugs i desertors).
Finalment, caldria destacar la validesa del treball que teniu a les mans per entendre millor el complex sistema de quintes de l’Espanya del vuit-cents i reiterà el caràcter introductori dels materials estadístics referents a les lleves de Vic ja que, com s’ha assenyalat en aquesta mateixa presentació, restaria per fer un estudi aprofundit de les variables apuntades al llarg de la investigació.

En Perot i la Coloma, 50 anys de gegants a Centelles 1953-2003 (2003)

La vila de Centelles té el goig de tenir gegants des de fa més de vuitanta anys. Una història relativament curta però intensa si la comparem amb la secular tradició gegantera de ciutats com Nivelles (Bèlgica), Bergen-op-zoom (Holanda), Lisboa (Portugal), Dijon (França), i Barcelona on hi ha notícies de l’existència de gegants des del segle XV. De forma que, des de fa més de dues dècades, Centelles ha estat i és reconeguda com una de les poblacions més dinàmiques del moviment geganter de Catalunya. Els seus mèrits els hem recollit en aquest treball de síntesi que teniu a les mans.
La història gegantera centellenca es pot dividir clarament en dues etapes. Una primera que arranca l'any 1920 amb els primers Perot i Coloma i que s'allarga fins a la guerra civil, caracteritzada per l'arrelament en la cultura popular del catalanisme. La mobilització i l'enquadrament d'àmplis sectors obrers, pagesos i petitburgesos a través de partits polítics, i d'associacions culturals i esportives esdevingué un fet quotidià. Aparegueren noves formes de festa i d'esbarjo. La Societat Coral La Violeta (1892) o el Club de Futbol de Centelles (1920) en són dos exemples, així com la reinterpretació de la festa del pi.
La segona etapa, de la qual enguany se celebra el cinquantè aniversari, arranca l'any 1953 en ple període franquista de la mà d'uns poders municipals que comptaven amb un notable suport i que van saber canalitzar les aspiracions populars. L'any 1975 la història del nostre país va fer un tomb i la dels gegants també. Amb la transició democràtica i durant aquests vint-i-cinc anys de democràcia es va reinterpretar la tradició gegantera i es va instaurar una nova cultura organitzativa i participativa. La festa deixava de ser un símbol imposat amb el vernís religiós que l'acompanyava per esdevenir clarament una expressió reivindicativa del fet català i de l'expressió més popular, ara impregnada d'elements pagans i tel·lúrics.
En Perot i la Coloma han esdevingut, cadascun d’ells en les seves respectives èpoques, símbols de les relacions de poder, catalitzadors de la identitat dels centellencs i dinamitzadors de la seva vida cultural i lúdica. Especialment en el darrer quart de segle i a l'entorn dels gegants van aparèixer altres iniciatives culturals i lúdiques com per exemple el grup de música Baliga Balaga (1978) i han participat en la diada de Sant Jordi, diverses revetlles d’estiu i als carnestoltes. És també el moment on l'Associació de Geganters estrenyia les seves relacions amb altres entitats i associacions i s'estrenyia la col·laboració de l'Ajuntament amb el moviment associatiu centellenc.
En Perot i la Coloma i l'univers que els envolta són en la història gegantera de Catalunya uns gegants relativament joves, però gràcies als padrins artístics que ha tingut i gràcies a l'estima que els ha demostrat la població han sabut fer-se un lloc en la festa centellenca i en el moviment geganter català. Es tracta d'un fenomen contemporani que no ha estat inconvenient perquè arrelés amb força per esdevenir una de les tradicions més vetllades i estimades dels centellencs. L'Associació de Geganters de Centelles i l'Ajuntament de la Vila n'han volgut deixar constància en aquest llibre que commemora les noces de d'or dels segons gegants de Centelles.
Els autors hem volgut elaborar un treball que sintetitzes tot allò publicat sobre els gegants de Centelles. Alhora, també hem explorat, a través de fonts primàries escrites, de fotografies inèdites i de fonts orals, noves informacions que han permès ampliar i matisar el coneixement que fins avui hi havia dels gegants de Centelles.

Per més informació http://www.uvic.cat/fec/recerca/ca/mon_rural/publicacions.html cliqueu aquí.

Oriflama en el marc de l'antifranquisme osonenc (2001)

L’article Oriflama en el marc de l’antifranquisme osonenc, pretén analitzar l’activitat antifranquista a la comarca d’Osona mitjançant l’estudi de la revista Oriflama i de les persones que hi van col·laborar. Per a la seva realització, he utilitzat principalment les fonts orals per mitjà d’entrevistes personals, gràcies a la immediatesa del marc cronològic estudiat. A més, he complementat la recerca amb estudis històrics actuals i monografies d’història local així com la revisió de la mateixa revista.
Pel que fa a l’estructura de l’article, aquest, presenta cinc apartats clarament interrelacionats.
El primer punt, planteja la connexió d’Oriflama amb el moviment d’oposició antifranquista a Osona, intentant respondre a qüestions que fan referència a possibles vinculacions amb altres moviments contestataris (grups, entitats, societats, associacions, publicacions, etc.) o bé, a la hipotètica existència d’una xarxa antifranquista unitària i organitzada prèvia a l’Assemblea de Catalunya, etc.
El segon punt, caracteritza el procés de socialització i/o conscienciació de les persones que participaren a la revista, ressenyant aspectes com: el perfil ideològic, els valors comuns, la cultura política dels membres, les inquietuds culturals, el cos doctrinari, etc.
El tercer punt, descriu el marc contextual on es produeixen una sèrie de canvis derivats de les transformacions socioeconòmiques dels anys seixanta i setanta, que generen noves pautes de consum i noves formes de vida possibilitant el procés de socialització esmentat al segon punt. Una conjuntura on hi sobresurt la presència d’un règim polític dictatorial, que topa frontalment amb aquestes transformacions i precipita la irrupció d’actituds contestatàries (gràcies, sobretot, al paper de la militància política en l’articulació de la conflictivitat social de naturalesa antifranquista), ja que no és capaç de satisfer les noves necessitats. Unes necessitats que exigeixen un sistema democràtic. A més, en el cas català s’hi afegeix la reivindicació cívico-cultural de caràcter catalanista, molt associada a la intel·lectualitat del país, com a resposta a la repressió exercida per la dictadura franquista contra els símbols d’identitat nacional catalana. A la comarca d’Osona, aquest protagonisme de les elits culturals en el desenvolupament de l’oposició antifranquista és fonamental com veurem al llarg de l’article.
El quart punt fa referència als objectius, a les pretensions de la gent d’Oriflama i per aquesta raó, cal tenir en compte aspectes com els valors que es volien transmetre, la naturalesa d’aquests valors així com els receptors dels continguts emesos.
Finalment, el darrer apartat reprodueix la trajectòria d’Oriflama (1) des dels seus inicis (1961) fins al 1970, l’època més “vigatana” de la revista. En aquest punt se subratlla la controvèrsia de caire ideològico-moralista amb el Bisbat de Vic, les reiterades friccions amb les autoritats ministerials franquistes i les divergències entre la redacció vigatana i la barcelonina.
Per altra banda, també s’esmenta la problemàtica financera que pateix la publicació assenyalant tant les dificultats econòmiques com les diverses temptatives d’instrumentalització de la revista.

(1) Oriflama, revista mensual d’informació general creada a l’any 1961 pel bisbat de Vic i desapareguda l’any 1977. Editada com a separata de la revista diocesana Casal, Oriflama va ser, en els seus inicis, l’òrgan del servei castrense de la diòcesi i en fou primer director mossèn J. Cortés. Al final dels anys seixanta, amb l’entrada del nou director Josep Mª Huertas i dels periodistes J. Fabre, J. Pradas i J. Mª Martí Goméz, Oriflama inicià una renovació que l’acostaria als 10.000 exemplars. Les noves col·laboracions de M. Martí i Pol, E. Teixidó, E. Sió entre altres van accentuar-ne el to progressista i catalanista, que li costaren els primers expedients i segrests oficials fins que a l’any 1970, amb l’entrada de l’anomenat grup Pujol primer i d’Anton Canyelles i altres membres d’UDC més tard, van provocar-ne l’acomiadament dels responsables de la revista i el seu posterior tancament l’any 1977. Els darrers directors van ser A. Pons i A. Plaja. Vegeu Jordi BARRACHINA. Oriflama. Dins Jesus Mestre (dir.). Diccionari d’Història de Catalunya, Barcelona: Edicions 62, 1989, p. 762.

Per més informació cliqueu aquí http://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/16414/16254

La colònia de Salou (1864-1963). Heretat Baurier (2003)

La monografia històrica sobre la colònia Baurier, és fruit d’una beca que concedeix anualment l’Ajuntament de Roda de Ter (Osona) per a potenciar la recerca sobre múltiples estudis interdisciplinaris que enriqueixin el patrimoni cultural de Roda.
La idea inicial exposada al projecte d’estudi el juliol de l’any 2000, pretenia centrar la investigació en la industrialització i el moviment obrer a Roda al llarg del segle XIX. Però després de parlar amb els membres del jurat, els historiadors Maties Ramisa i Maria Ocaña, decidírem derivar la investigació cap a la temàtica colonial que estava molt menys treballada, en els exemples de les colònies rodenques de Salou i Còdol Dret.
Els primers passos de la recerca, em portaren a acotar el tema d’anàlisi per tal d’aprofundir més en l’estudi i vaig inclinar-me per la colònia “francesa”. D’aquesta manera, l’objectiu del treball era recuperar i sintetitzar la trajectòria de la colònia Baurier a través de la suma de fonts documentals, bibliogràfiques i orals referents al context colonial, tenint en compte el marc general català i espanyol. En altres paraules, s’ha recopilat tota la informació apareguda sobre Salou en forma de monografia històrica.
El resultat, però, s’ha vist condicionat per la manca de documentació concernent a l’administració de la fàbrica i la gestió de la colònia. A Salou no s’ha trobat un fons documental que possibilités un anàlisi profund i exhaustiu de l’evolució empresarial de la factoria Baurier i, per extensió, del complexe colonial.
Pel que fa a l’estructura del treball, es divideix en quatre apartats clarament interrelacionats. El primer apartat de caire introductori, exposa la vinculació entre el sistema colonial i el procés d’industrialització del tèxtil català. Resseguint aspectes com la distribució geogràfica i sectorial de la indústria cotonera (centrant-se sobretot en la conca del Ter i especialment a les poblacions de Roda i Masies), i analitzant les causes, la periodització i la tipologia de les colònies industrials.
Al segon apartat s’hi concentra el gruix de la investigació històrica i es divideix en dues parts. Una primera iniciada el 1852 amb la instal·lació a Roda de Ter de la societat Baurier Germans, Azéma i Roland, que comprendria el naixement, desenvolupament i la consolidació del conjunt colonial de Salou. I, una segona, que ressegueix la trajectòria de la colònia Baurier (des de les darreries del segle XIX fins al 1963) mitjançant l’anàlisi de múltiples variables relatives a la població obrera de Salou, com: la mitjana d’anys de permanència a l’empresa, la propoció entre sexes, la posició civil, les relacions de parentiu, l’origen geogràfic i els municipis de residència, l’estructura per càrrecs i seccions i l’evolució salarial. Tot això sense deslligar-ho de la dinàmica colonial i del context històric català i espanyol. D’aquesta manera, s’assenyalen episodis de vagues i conflictivitat obrera com a conseqüència de la substitució de les màquines selfactines per les contínues i, evidentment, el personal masculí pel femení a les primeries del segle XX, la construcció de la caserna de la Guàrdia Civil, la inestabilitat dels anys trenta i el trauma de la Guerra Civil, les penalitats de la dura postguerra i el fatal aiguat del 18 d’octubre del 1940, la massiva arribada de nouvinguts procedents majoritàriament de Torredonjimeno (Jaén), la lenta recurperació industrial i l’embranzida econòmica dels anys seixanta i, finalment, el tancament d’Industrial Baurier S.A. acabant amb una llarga història de colonialisme industrial arran de l’entrada en funcionament del pantà de Sau.
Al tercer apartat dedicat a les infrastructures colonials, es ressenyen els principals serveis que la colònia Baurier oferia als seus habitants. Així, es parla sobre les vivendes dels treballadors, la capella, l’escola, l’economat, el cafè i la sala de festes. Però també de capellans, mestres, gerents i, sobretot, dels veïns i les activitats de lleure que es desenvoluparen a Salou. Destacant el teatre, la caça, la pesca, les carreres de bicicletes, les curses de natació al canal de la fàbrica, les excursions dominicals pels bonics paratges de Salou, les cercaviles amb gegants i caps grossos durant les sonades celebracions de Sant Pere (el patró de Salou) i els “partidassos” de futbol als pins del barretet, prop de l’ermita de Santa Magdalena entre d’altres.
El darrer apartat, analitza a través de les fonts orals, les relacions socio-laborals que s’establiren a la filatura Baurier i al complexe colonial, entre treballadors i càrrecs superiors i entre propietaris i colonials respectivament.
Pel que fa a les fonts històriques, he emprat principalment fonts bibliogràfiques, documentals i orals. Els estudis històrics sobre la temàtica colonial i les monografies locals, m’han permès realitzar el primer punt del treball. Un apartat clarament introductori i de situació general. Una mena d’estat de la qüestió sobre la indústria tèxtil catalana, osonenca i rodenca en particular i sobre el sistema de colònies industrials.
El buidatge de les fitxes dels treballadors de la factoria Baurier, m’ha proporcionat dades relatives a la població de Salou sobre diverses variables d’anàlisi ja citades. Amb tot, com he assenyalat anteriorment, el treball presenta múltiples llacunes derivades de la manca d’informació referent a aspectes econòmics i administratius. Per poder fer un estudi més aprofundit faltarien dades sobre la producció de fil i el consum de cotó, la producció energètica de les turbines hidràuliques, inventaris sobre béns d’equipament i adquisicions de nova maquinària, llibres de nòmines, llibres de correspondència on s’hi enregistrava la compra de lots de carbó, diversa documentació administrativa, etc. Les fonts documentals, malgrat les mancances enumerades, m’han permès ressenyar el segon apartat referent a la trajectòria històrica de la colònia Baurier.
Per a la realització dels dos darrers apartats sobre les infrastructures colonials i les relacions socio-laborals a Salou durant el període (1940-1963), he utilitzat la documentació oral, tenint en compte la proximitat del marc cronològic estudiat. Baldament, a l’hora de treballar amb fonts orals hem de ser conscients de les limitacions que aquest tipus de documentació pot presentar. Elements com la subjectivitat de la memòria (la reconstrucció del passat des del present), la subjectivitat (el perfil ideològic i el grau de politització dels entrevistats) i les llacunes de memòria (els lapsus memorístics), són aspectes que poden distorsionar la veracitat històrica.

Per més informació cliqueu aquí http://www.gencat.cat/cgi-bin/slp/vtls.web.gateway?authority=0814-01380&conf=080000++++++++++++++

El carrer de gurb, un barri emblemàtic de vic (2001)

El llibre “El carrer de Gurb, un barri emblemàtic de Vic”, pretén donar a conèixer a tots els públics la història d’un vell camí, que es va convertir en carrer, i després en un barri emblemàtic de la ciutat i en un capítol imprescindible de la història de Vic. Recull els aspectes més importants del passat col·lectiu d'un barri, des de la religiositat, la demografia, l’urbanisme, l’economia, la vida quotidiana i cultural d'un carrer que enllaça camp i ciutat. El clou un generós capítol sobre les activitats festives, orgull dels veïns que l'ha projectat més enllà del barri i de la ciutat de Vic.
La instal·lació del convent del Carme i de la seva Parròquia, l’arribada constant de nouvinguts i l’expansió urbanística, la menestralia medieval i l’especialització comercial, són aspectes que han imprimit caràcter al carrer de Gurb. Un barri que ha sabut complementar la rutina diària amb la folgança col·lectiva de les Festes de Sant Albert, capitanejades per la figura del Carquinyoli, que també ha esdevingut un dels símbols de la ciutat de Vic.
“El carrer de Gurb, un barri emblemàtic de Vic”, vol reconstruir la vida d’un barri de la ciutat al llarg dels darrers segles, i és un punt de referència obligat per al coneixement de la història contemporània. Parla de persones amb noms i cognoms, de les seves inquietuds i voluntats, les alegries i les adversitats, d’enfrontaments i de fraternitat, però sobretot d’una comunitat que per sobre de tot estima el seu barri. Els autors també ens hem identificat amb aquest sentiment i per això volem encoratjar els veïns, molt especialment a les comissions de festes i, sobretot els joves perquè prenguin el relleu generacional dels seus avantpassats i mantinguin viva la flama de les seves tradicions i reminiscències culturals.