Relats orals de guerra i postguerra (2006)

Aquesta sèrie de relats històrics sobre la Guerra Civil i la immediata postguerra s’ha elaborat a partir del testimoniatge de 17 persones de diferents realitats socials, polítiques, econòmiques i culturals (1). L’estudi se centra en l’àmbit geogràfic de la comarca d’Osona, i consta d’una vintena llarga d’històries i vivències personals que parlen de temes tan diversos com la crispació política de preguerra, l’esclat revolucionari dels primers dies de l’aixecament militar franquista, els empresonaments i les detencions, les venjances i delacions, els registres i escorcolls, la corrupció i l’amiguisme, les cremes i destruccions d’edificis religiosos, els afusellaments i les execucions, les mobilitzacions i les lleves forçoses, els camps de concentració i de treball, els extremismes ideològics i la politització, els represaliats polítics d’ambdós bàndols, les desercions i els canvis de camisa en el si dels exèrcits republicans, els bombardeigs i les víctimes civils, els combats i les ofensives aèries i terrestres, l’actuació i el posicionament ideològic de l’església en el conflicte fratricida, els efectes de la guerra en les diverses realitats geogràfiques (la urbana i la rural) i personals (des de la tragèdia personal d’alguns a la perspectiva de noves oportunitats i horitzons dels altres); l’oci, la quotidianitat i les penúries de la immediata postguerra, o les visites de les autoritats franquistes, entre d’altres.
Unes narracions, elaborades totes elles, a partir de les transcripcions de les entrevistes mantingudes amb aquestes persones. Una mostra, per altra banda, de la transcendència de les fonts orals en la recerca i la recuperació de la memòria històrica. És en aquesta línia que s’ha d’entendre la validesa i el profit de les fonts orals, ja que hi ha un segment de població, la gent gran, una mica arraconat, desaprofitat en la societat actual, però disposat a recordar i explicar-nos les seves vivències per recuperar la nostra història. El testimoniatge dels més grans ensenya a les generacions més joves a entendre els canvis en les formes de vida que s’han anat produint al llarg dels darrers segles. A més, el fet de sentir-se escoltats, valorats i estimats; els fa novament partícips d’una societat que massa vegades els ha deixat de banda injustament.
Sovint els historiadors hem menystingut les fonts orals; probablement pel fet de viure en països “vells”, amb molts anys d’història, que han generat un gran volum de dades i documents. Aquesta abundància de “paperassa” ha estat molt profitosa per recuperar i entendre el passat, però, per altra banda, ha enterbolit els ulls dels historiadors, sobretot els contemporaneïstes, que no hem sabut veure les possibilitats reals de la història oral. Els investigadors, habitualment, hem tendit a emprar la memòria emanada de documents escrits o gràfics en detriment de la memòria viva, la que rau en l’enteniment de les persones. Tanmateix, quan treballem amb fonts orals també hem de ser conscients que presenten algunes limitacions derivades principalment de la selectivitat de la memòria, la subjectivitat, i els lapsus memorístics.
Una primera qüestió a considerar, fa referència a la selectivitat de la memòria que tendeix a magnificar el present en detriment del passat, en altres paraules, es reconstrueix el passat des del present. Es produeix una retrospecció a partir de paràmetres actuals.
Un segon aspecte a tenir en compte és la subjectivitat; el perfil ideològic i el grau d’implicació política de les persones entrevistades pot donar lloc a discursos parcials que tergiversen la veracitat històrica i limiten l’objectivitat.
Un darrer element a considerar, són les llacunes de memòria o lapsus memorístics, més freqüents en persones d’edat avançada i que també poden distorsionar la realitat.
Després d’aquestes consideracions, podríem acabar afirmant que la documentació oral és vàlida perquè aporta testimonis de persones que van viure sincrònicament una sèrie de transformacions polítiques, socials, econòmiques i culturals però, precisament per les mancances que hem assenyalat, requereix ésser contrastada i completada amb fonts documentals. En altres paraules, caldria trobar un equilibri entre la frescor i l’entusiasme de les fonts orals i la veracitat i el rigor de les fonts documentals.
(1) Pere Camps (Vic), Antoni Carreras (Vic), Manel Casanoves (Vic), Dolors Costa (Tona), Maria d’Abadal (Vic), Jaume Dinarès (Vic), Jaume Jutglar (Vic), Jaume Magem (Sta. Eulàlia de Riuprimer), Enric Pladevall (Vic), Soledat Ralló (Vic), Jacint Raurell (Vic), Antoni M. Sadurní (Vic), Joan Sayós (St. Quirze de Besora), Josep Serra (Sta. Eulàlia de Riuprimer), Margarida Tort (Sta. Maria de l’Estany), Joan Tresserras (Vilanova de Sau), i Josep Vilaró (Vilanova de Sau).