dimecres, 12 de febrer de 2014

El combat d’Arbúcies




El 14 de gener de 1714 s’esdevingué el combat d’Arbúcies, un dels pocs fets d’armes victoriosos contra les tropes borbòniques, en el qual el sometent local amb l’ajuda d’efectius d’altres poblacions veïnes i d’alguns miquelets, van derrotar els regiments de guàrdies valones Newport i Ostende.

S’acostava la fi de la Guerra de Successió i s’albirava un context de rebel·lió i d’enfrontaments armats provocat per comandaments austriacistes amb l’objectiu de donar suport a la Barcelona assetjada des de la rereguarda dels exèrcits borbònics.

El 13 de gener de 1714 arribaren a Arbúcies provinents d’Hostalric dos regiments de valons d’uns 800 efectius entre infanteria i cavalleria, comandats pels coronels Francisco Cano i Jacques Laurent Franclieu, que es dirigien cap a Vic per reforçar les guarnicions del general Bracamonte. La presència tan massiva de tropes originà friccions i conflictes amb els vilatans i les autoritats arbucienques.

El descontentament per l’allotjament dels regiments valons fou el detonant que portà al sometent local, juntament amb el de les poblacions de Sant Hilari, Espinelves i Viladrau, a aixecar-se en armes. Al  matí del 14 de gener, quan les forces borbòniques es dirigien cap a Vic, a l’alçada de les penyes de Grau d’en Sala, a tocar del Molí de les Pipes, s’iniciaren les hostilitats. Al cap de sis hores de combat, els sometents manats pels arbuciencs Francesc Puig i Isidre Pujató, derrotaren els regiments valons. La victòria fou total i absoluta, es comptaren centenars de baixes, capturaren 72 oficials, 268 soldats, 6 banderes, 5 tambors, 2 trompetes i demés equipatge. Només s’escaparen uns 200 homes entre els quals els dos coronels borbònics que es retiraren cap a Hostalric. De la banda dels sometents es comptaren 7 morts i 17 ferits; les ensenyes capturades als enemics s’enviaren a les altres viles revoltades en senyal d’agraïment.

Al cap d’algunes setmanes Arbúcies, com altres viles i pobles que s’havien alçat contra les tropes borbòniques, fou saquejada i incendiada com a càstig. En paraules del duc de Pòpoli, comadant dels exèrcits franco-espanyols en el setge de Barcelona:“Bracamonte quemó tan enteramente aquella villa de Arbucias, que sólo la iglesia se reservó del universal incendio, para que sirviese este castigo de padrón memorable para la posteridad y el escarmiento”.

Aquest fet d’armes és un dels esdeveniments més rellevants de la història d’Arbúcies que se n’ha fet ressò fins a l’actualitat amb la dita popular “Arbúcies, gent d’astúcies, matavalons”.