Què li passa a l’educació? Per què els informes PISA i de la Fundació Jaume Bofill deixen tan malparat el nostre sistema educatiu? En aquest article d’opinió intentaré reflexionar sobre algunes de les problemàtiques que afecten l’educació. La meva experiència professional com a mestre en el dia a dia a les aules i l’observació de la realitat educativa, m’han permès assenyalar algunes mancances i apuntar, des de la modèstia, possibles solucions. L’article s’estructura en dues parts clarament interrelacionades que engloben els eixos bàsics de l’educació, l’alumnat i les famílies i els docents i l’administració.
L’alumnat i les famíliesA partir dels anys seixanta i setanta, i principalment en contextos urbans, els fills es van començar a percebre com a tals, i no com a mà d’obra per ajudar al sosteniment familiar; la dona es va anar incorporant en el mercat laboral i el nombre de fills per matrimoni es reduí de manera important fins arribar a la mitjana actual de 1,48 fills per matrimoni (INE, dades de 2008). Aquest procés ha canviat d’alguna manera el rol dels fills, convertint-los en els reis de la casa, en petits dèspotes dictatorials; la majoria dels quals estan mancats de limitacions, desconeixen les frustacions i neden en l’abundància material. Els pares, esclaus d’un sistema viciós de guany i ambició, se senten culpables de les poques hores que passen amb els fills i ho compensen amb la compra compulsiva de béns materials. Els fills tenen de tot, però els manca l’afectivitat i l’atenció dels pares. Els pares, esgotats per les llargues jornades laborals i de lleure, han renunciat a la difícil i complexa tasca de fer de pares ajudats, en molts casos, per l’era de la comunicació i les noves tecnologies. Televisions, dvds, ordinadors, videoconsoles... han esdevingut cangurs inanimats que han acompanyat als nostres fills en les vagueroses hores d’esbarjo. Mai fins avui els nostres fills havien estat convivint tant de temps amb adults, però tan sols alhora.
Encara recordo la meva experiència de petit quan sortia de l’escola i anava a jugar al carrer, després feia els deures acompanyat de la mare que sovint m’ajudava a llegir, escriure o em dictava textos. Recordo també les coses que havia tingut i les que no he tingut mai. Avui, molts nens entren a les vuit del matí a l’escola, s’hi queden a dinar i acaben a les sis o més tard de les activitats extraescolars. Veuen els pares comptades hores; un temps, en molts casos, talment improductiu, d’acompanyament o de vetlla, més que de comunicació, sentiment i estima. Molts pares han renunciat a l’educació dels seus fills; és en el nucli familiar on s’han de transmetre els valors i les actituds d’una societat més justa i democràtica, i no derivar la feina exclusivament a les escoles. Els pares han d’aprendre a posar límits i exigir dels fills respecte i treball. Cal recuperar la valoració social de l’educació i la cultura de l’esforç per formar ciutadans lliures i responsables. Valors com l’esforç, el treball i la constància han de tornar a ser la base de l’educació. Hem d’acabar amb els missatges transmesos per alguns mitjans de comunicació que l’èxit és fàcil i ràpid; que cada dia és una festa. Si una cosa m’ha ensenyat l’experiència és tot el contrari, que la vida és treball i lluita diària, i que sense esforç, constància i tenacitat no s’aconsegueix res. De tots és sabut que valorem molt més el que ens hem guanyat que el que ens regalen. La fama sense substància és efímer; el treball, l’esforç i la constància perdurable. Caldria abordar d’una vegada per totes entre tots els agents polítics, socials i econòmics com organitzem la vida familiar i la laboral per fer un esforç important de conciliació.
Els docents i l’administracióLa història del marc normatiu pel que fa a l’educació a l’Estat Espanyol és un cúmul de despropòsits. Si bé l’educació ha de ser un dels grans pactes d’Estat, que no ha d’estar subjecte a l’alternança de partits, en el nostre cas no ha estat així, ja que hem hagut d’adaptar-nos a una autèntica disbauxa legislativa. D’una vegada per totes cal que l’administració deixi de tractar l’educació com una mercaderia que es canvia al gust i la forma del govern de torn. És inadmissible que s’hagin aprovat fins a set lleis educatives en 27 anys, gairebé una llei cada quatre anys, tot un rècord. Amb aquest rerefons no ens ha de sobtar que molts dels docents estiguin desconcertats i mancats de motivació. Els continuats canvis pedagògics, organitzatius i de gestió dels centres d’ensenyança han acabat per desil·lusionar al professorat que cada vegada veu amb més recels la intromisió de l’administració en la gestió educativa. El sistema educatiu necessita un pacte d’Estat, que englobi tots els agents socials implicats en el procés educatiu, tal com es va fer en el Pacte Nacional per a l’Educació de 2006. Els centres, el professorat i els mateixos alumnes requereixen d’estabilitat i confiança per poder desenvolupar models organitzatius i pedagògics que ens portin cap a la millora de la qualitat en l’educació i uns resultats més en consonància amb el nivell de desenvolupament del país. En aquesta línia, és del tot necessari potenciar l’autonomia dels centres com un dels aspectes clau del model organitzatiu. Recordem que segons l’Informe PISA, els resultats deixaven en mal lloc l’educació a Catalunya amb una puntuació en lectura, matemàtiques i coneixement del medi científic i natural per sota de la mitjana de l’OCDE i més propers als obtinguts pels països considerats en vies de desenvolupament que no pas als tradicionalment capdavanters en l’educació.
Per altra banda, l’administració ha de treballar per prestigiar els estudis de magisteri i la carrera professional dels docents. Si això vol dir modificar els plans d’estudi allargant-ne el període de formació i restringir d’alguna manera el nombre de places de mestre mitjançant la nota d’accés, endavant amb els canvis. Però el que és realment inconcebible és que els estudis de magisteri estiguin considerats com una titulació menor on hi van a parar una bona part dels estudiants exclosos de les altres titulacions. Cal anar cap a models educatius eficients; si és necessari emmirallar-los en el model finlandès, doncs ho fem sense complexes, ja que no hi ha res més pràctic i racional que aplicar una metodologia educativa que funciona i que garanteix millors resultats.
L’administració ha d’estimular i reconèixer l’assumpció per part del professorat de responsabilitats, tant pedagògiques com de gestió, i establir mecanismes de carrera professional que impulsin la millora en la seva feina, la recerca de bones pràctiques, l’adquisició de nous perfils i la capacitat d’innovació dels docents. Els professionals docents hem de ser uns enamorats de la nostra feina, la professionalitat passa per la motivació, la il·lusió i el compromís amb els alumnes. És important buscar recursos i estratègies per a motivar l’alumnat. No podem estar fent classe en base a rutines i metodologies preestablertes. L’educació i la innovació pedagògica es construeix en el dia a dia i cal saber trobar mètodes que fomentin la implicació i la participació dels alumnes. En aquesta línia, és important que els docents prenguin consciència de la importància i la necessitat de la formació continuada. En una societat canviant com la nostra, és del tot imprescindible que els docents es formin en les noves àrees del saber, tals com les noves tecnologies, la mediació i la resolució de conflictes, la detecció precoç de les necessitats educatives, l’atenció a la diversitat, o els corrents pedagògics, psicològics i didàctics més innovadors, entre d’altres. Obviament, l’atenció a la formació permanent del professorat, passa perquè l’administració insentivi i faciliti la flexibilització de les condicions laborals dels docents i estableixi nous mecanismes de promoció professional. L’assumpció de responsabilitats, l’excel·lència cap a la qualitat i la professionalització dels docents i els equips directius, permetrà obtenir la confiança i el reconeixement de la societat a la nostra feina. Cal buscar la complicitat amb les famílies; unes famílies que s’han d’implicar molt més activament en l’educació dels seus fills en relació directa amb les escoles o a través de les AMPA; que han d’exigir i vetllar per la feina ben feta del professorat, però, que alhora, han de fer confiança a l’escola i als professionals docents.
Aquesta història que hem portat a terme gràcies a la participació i el recolzament desinteressat de molta gent, va començar ara farà ben bé un parell d’anys, el gener de 2006, quan un dia passant per can Jordi, la botiga de Jordi Bayés i Pujolràs, vaig mostrar-li la monografia històrica: Les Masies de Roda. Història del nostre Poble (2005), que havia escrit i editat recentment. Al cap d’uns dies, em va venir a veure a casa i em va convidar a escriure la història contemporània dels seus antecessors. El llibre Masovers, records de vides pageses, és una història familiar que va més enllà de l’àmbit estrictament particular, ja que en la interacció d’aquestes nissagues amb el context general, fa que apareguin força pinzellades de la història de les localitats d’origen de les famílies protagonistes. Sobretot en el cas d’Arbúcies, ja que hi havia una relació molt estreta entre els Pujolràs-Johé i una de les cases fortes de la ruralia d’Arbúcies, i més concretament del veïnat de Lliors, els Regàs-Masferrer; o bé, els Bassas-Marlet, que van romandre durant gairebé un segle com a moliners del molí de les Pipes, a compte de l’empresari badaloní de l’Anís del Mono Vicenç Bosch i Costa.
