dijous, 30 de juliol de 2015

L'Abans d'Arbúcies. Recull Gràfic 1870-1979



El volum d'Arbúcies és un llibre que recull fotografies representatives de la vila entre els anys 1870-1979. Posa l’èmfasi en l’aspecte humà: la gent, la manera de viure, els costums, les tradicions i les festes, i també els paisatges, els edificis i els monuments més emblemàtics. 

Aquest volum és de 824 pàgines en format DIN A4 amb unes 1.000 fotografies, restaurades digitalment, impreses a dues tintes, en color sèpia, i amb enquadernació de luxe. S’edita en fascicles de periodicitat setmanal.


Diversos Autors; coautor en l'elaboració del capítol 4: Cultura, esports i lleure, un ric teixit associatiu. Sobre l'origen del futbol a Arbúcies podeu escoltar l'entrevista que se'm va fer al programa de ràdio Arbúcies, Camí a Wembley, el 22 de maig de 2017, a partir del minut 30 aproximadament.  

Audio del programa Camí a Wembley sobre l'origen del futbol a Arbúcies






dimecres, 12 de febrer de 2014

El combat d’Arbúcies




El 14 de gener de 1714 s’esdevingué el combat d’Arbúcies, un dels pocs fets d’armes victoriosos contra les tropes borbòniques, en el qual el sometent local amb l’ajuda d’efectius d’altres poblacions veïnes i d’alguns miquelets, van derrotar els regiments de guàrdies valones Newport i Ostende.

S’acostava la fi de la Guerra de Successió i s’albirava un context de rebel·lió i d’enfrontaments armats provocat per comandaments austriacistes amb l’objectiu de donar suport a la Barcelona assetjada des de la rereguarda dels exèrcits borbònics.

El 13 de gener de 1714 arribaren a Arbúcies provinents d’Hostalric dos regiments de valons d’uns 800 efectius entre infanteria i cavalleria, comandats pels coronels Francisco Cano i Jacques Laurent Franclieu, que es dirigien cap a Vic per reforçar les guarnicions del general Bracamonte. La presència tan massiva de tropes originà friccions i conflictes amb els vilatans i les autoritats arbucienques.

El descontentament per l’allotjament dels regiments valons fou el detonant que portà al sometent local, juntament amb el de les poblacions de Sant Hilari, Espinelves i Viladrau, a aixecar-se en armes. Al  matí del 14 de gener, quan les forces borbòniques es dirigien cap a Vic, a l’alçada de les penyes de Grau d’en Sala, a tocar del Molí de les Pipes, s’iniciaren les hostilitats. Al cap de sis hores de combat, els sometents manats pels arbuciencs Francesc Puig i Isidre Pujató, derrotaren els regiments valons. La victòria fou total i absoluta, es comptaren centenars de baixes, capturaren 72 oficials, 268 soldats, 6 banderes, 5 tambors, 2 trompetes i demés equipatge. Només s’escaparen uns 200 homes entre els quals els dos coronels borbònics que es retiraren cap a Hostalric. De la banda dels sometents es comptaren 7 morts i 17 ferits; les ensenyes capturades als enemics s’enviaren a les altres viles revoltades en senyal d’agraïment.

Al cap d’algunes setmanes Arbúcies, com altres viles i pobles que s’havien alçat contra les tropes borbòniques, fou saquejada i incendiada com a càstig. En paraules del duc de Pòpoli, comadant dels exèrcits franco-espanyols en el setge de Barcelona:“Bracamonte quemó tan enteramente aquella villa de Arbucias, que sólo la iglesia se reservó del universal incendio, para que sirviese este castigo de padrón memorable para la posteridad y el escarmiento”.

Aquest fet d’armes és un dels esdeveniments més rellevants de la història d’Arbúcies que se n’ha fet ressò fins a l’actualitat amb la dita popular “Arbúcies, gent d’astúcies, matavalons”.

dilluns, 10 de setembre de 2012

Quirze i Julita. 40 anys de gegants d'Arbúcies 1972-2012 (2012)


       
La vila d’Arbúcies té el goig de gaudir de gegants des de fa quaranta anys. Una història relativament curta però intensa si la comparem amb la secular tradició gegantera de ciutats europees com Poperinghe (Bèlgica), Bergen-op-zoom (Holanda), Lisboa (Portugal), i Barcelona on hi ha notícies de l’existència de gegants des del segle XV; a les comarques gironines, la tradició gegantera es remunta al segle XVI en el cas de les ciutats d’Olot i Girona i la primera població selvatana, Amer, a les darreries del segle XIX. De manera que en les últimes quatre dècades i, principalment, des de la constitució de l’Associació de Geganters i Grallers d’Arbúcies, la colla ha esdevingut una de les més dinàmiques de la Selva i ha deixat petjada a la tradició gegantera catalana i gironina en particular. El seus mèrits els hem recollit en aquest treball de síntesi que teniu a les mans.

La història gegantera arbucienca es pot dividir clarament en tres etapes. Una primera que arranca els anys 1971-1972, amb l’adquisició primer dels capgrossos d’animals i després de la parella de gegants pagès i pagesa amb l’objectiu de revifar la festivitat de les Enramades, i que s’allarga fins a les primeries dels anys vuitanta. Una etapa caracteritzada per la progressiva recuperació de la democràcia i per la ràpida laïcització de les festes religioses en benefici del component popular de tradició pagana com els balls i les cercaviles de gegants i capgrossos. Foren anys de puntuals cercaviles locals i d’ocasionals sortides als pobles de l’entorn més immediat. Però també per la tutela dels diferents ajuntaments, tant dels anys del franquisme com dels primers anys de la democràcia, de la colla de portadors de gegants i capgrossos que dirigia el cap de colla Lluís Recasens i Àries (Vilella).

La segona etapa, que coincideix amb l’eclosió del moviment geganter català, s’iniciaria amb l’entrada de Ramon Coll i Clopés com a cap de colla de la Comissió de Gegants d’Arbúcies a l’any 1982 i s’allargaria fins a mitjan de la dècada dels anys vuitanta. Aleshores, la colla experimenta una primera renovació que li serveix per incrementar notablement la seva activitat gegantera, sobretot pel que fa a les sortides a fora d’Arbúcies, i organitzar les primeres trobades massives de gegants a la vila. De la mateixa manera que comencen a vincular-se amb les agrupacions i coordinadores de les colles geganteres d’abast nacional i comarcal que s’estaven constituint en aquells anys.

La darrera etapa comença amb l’entrada com a cap de colla de Manel Bonfill i Albizo a l’any 1988 i s’allargaria amb alguns alts i baixos fins a l’actualitat. Aquests anys es caracteritzarien per la institucionalització i la formalització de la colla gegantera d’Arbúcies (la constitució de l’Associació de Geganters i Grallers d’Arbúcies a l’any 1996 i la signatura del conveni amb l’ajuntament de l’any 2000), però també per l’autonomia de la colla de geganters i grallers amb iniciatives com la creació del grup de grallers, el ball de gegants, la recuperació de les trobades locals, i l’augment de l’activitat gegantera amb la doble sortida a Lisboa i Madrid de l’any 2002 com a màxim exponent, en serien alguns exemples. Tanmateix, també es produí algun contratemps com la manca d’un remolc per transportar els gegants a les sortides de fora, l’escassetat de geganters portadors en determinats moments i, sobretot, la mort de Manel Bonfill, l’ànima de la colla de geganters i grallers. Des de 2004 fins avui, Ramon Busquets, s’ha ocupat de continuar la labor de consolidació, formalització i millora de la colla de geganters i grallers. Darrerament, amb l’entrada de gent nova, joves amb ganes de col•laborar i divertir-se, la continuïtat de la colla està garantida.

No ens volem oblidar de les figures, els autèntics protagonistes d’aquesta història. En Quirze i la Julita, la Carboneta, en Llambrot i tota la família de capgrossos acompanyats dels geganters i els Serafins i amb la melodia dels flabiols, les gralles i els timbals, han esdevingut uns referents de la Festa de les Enramades i de les cercaviles arbucienques. Per molt anys!

L’autor ha volgut elaborar un treball que sintetitzés tot allò publicat sobre els gegants d’Arbúcies a llibres, revistes i diaris. Alhora també hem explorat, a través de fonts primàries escrites (Llibre d’Actes de l’Associació de Geganters i Grallers d’Arbúcies 1996-2012), de fotografies i documents i de fonts orals, noves informacions que han permès ampliar i matisar el coneixement que fins avui teníem dels gegants d’Arbúcies.


Els gegants d'Arbúcies Quirze i Julita el dia de la seva inauguració, 1 de juny de 1972, acompanyats de la banda còmica musical dels Serafins. 








http://www.naciodigital.cat/baixmontseny/noticia/1298/fal/lera/gegantera/selva/troba/avui/arbucies 
http://www.naciodigital.cat/baixmontseny/noticia/1277/quirze/julita/gegants/arbucies/fan/anys 
http://aggarbucies.blogspot.com.es/ 
http://www.diaridegirona.cat/comarques/2012/10/08/quaranta-gegants-celebren-laniversari-dels-darbucies/585063.html 
http://www.gegants.cat/agenda/novetats-bibliografiques-geganteres-i-gralleres/

Audio de l'entrevista sobre el llibre Quirze i Julita, 40 anys de Gegants d'Arbúcies al programa Amics i residents de Ràdio Arbúcies, emès el dissabte 10 de novembre de 2012. 
http://amicsiresidents.blogspot.com.es/ 
 

dissabte, 5 de febrer de 2011

Canvis en el calendari acadèmic (2011)



Vam començar l’any acadèmic amb importants canvis en el calendari escolar. Es va avançar una setmana l’inici de curs, passant de mitjan setembre al dia 7, un avançament que es compensava amb l’anomenada Setmana blanca, una aturada a escollir pels centres entre l’última setmana de febrer o la primera de març; el dia 7 de gener, el darrer dia de les vacances de Nadal, passava a ser lectiu probablement sense preveure que enguany coincidia en divendres; i, finalment, desapareixia la jornada intensiva del juny malgrat els condicionaments climatològics del nostre país. Un seguit de canvis improvisats, aplicats a darrera hora, aprovats per contentar determinats col·lectius, copiant malament altres models educatius sense tenir en compte les conseqüències que se’n deriven, deixant en mans de la direcció dels propis centres, de les Ampas i de les corporacions municipals, problemàtiques sense resoldre com l’aplicació pràctica de la Setmana blanca. I tot això en un context d’eleccions autonòmiques amb aires de canvis a la vista. Per sorpresa de tots, i com a resultat de les pressions del col·lectiu de mestres i de les empreses de lleure, poc abans d’acabar l’actual legislatura, el Departament d’Ensenyament permet, a requeriment dels centres que ho sol·licitin, recuperar la setmana intensiva del juny. Com gairebé tothom preveia, es produiex l’alternança en el govern i la nova consellera s’afanya a anunciar que els centres que ho sol·licitin ja no caldrà que facin l’aturada de febrer i que en el calendari dels anys successius es recuperarà el 7 de gener com a dia no lectiu. Tot plegat un autèntic desgavell. Senyors i senyores que es dediquen a la política, l’educació és prou important perquè es posin d’acord amb lleis concensuades, pactes compartits i calendaris estables. Pel bé de tota la comunitat educativa no ens facin ballar més la padrina amb contínues modificacions del calendari o amb l’aprovació de noves lleis educatives que varien cada dos anys. Siguin coherents i conseqüents amb l’educació, ens hi juguem el futur dels nostres fills i del país.

dilluns, 26 de gener de 2009

Reflexions amb ulls de mestre (2009)


Què li passa a l’educació? Per què els informes PISA i de la Fundació Jaume Bofill deixen tan malparat el nostre sistema educatiu? En aquest article d’opinió intentaré reflexionar sobre algunes de les problemàtiques que afecten l’educació. La meva experiència professional com a mestre en el dia a dia a les aules i l’observació de la realitat educativa, m’han permès assenyalar algunes mancances i apuntar, des de la modèstia, possibles solucions. L’article s’estructura en dues parts clarament interrelacionades que engloben els eixos bàsics de l’educació, l’alumnat i les famílies i els docents i l’administració.

L’alumnat i les famílies

A partir dels anys seixanta i setanta, i principalment en contextos urbans, els fills es van començar a percebre com a tals, i no com a mà d’obra per ajudar al sosteniment familiar; la dona es va anar incorporant en el mercat laboral i el nombre de fills per matrimoni es reduí de manera important fins arribar a la mitjana actual de 1,48 fills per matrimoni (INE, dades de 2008). Aquest procés ha canviat d’alguna manera el rol dels fills, convertint-los en els reis de la casa, en petits dèspotes dictatorials; la majoria dels quals estan mancats de limitacions, desconeixen les frustacions i neden en l’abundància material. Els pares, esclaus d’un sistema viciós de guany i ambició, se senten culpables de les poques hores que passen amb els fills i ho compensen amb la compra compulsiva de béns materials. Els fills tenen de tot, però els manca l’afectivitat i l’atenció dels pares. Els pares, esgotats per les llargues jornades laborals i de lleure, han renunciat a la difícil i complexa tasca de fer de pares ajudats, en molts casos, per l’era de la comunicació i les noves tecnologies. Televisions, dvds, ordinadors, videoconsoles... han esdevingut cangurs inanimats que han acompanyat als nostres fills en les vagueroses hores d’esbarjo. Mai fins avui els nostres fills havien estat convivint tant de temps amb adults, però tan sols alhora.

Encara recordo la meva experiència de petit quan sortia de l’escola i anava a jugar al carrer, després feia els deures acompanyat de la mare que sovint m’ajudava a llegir, escriure o em dictava textos. Recordo també les coses que havia tingut i les que no he tingut mai. Avui, molts nens entren a les vuit del matí a l’escola, s’hi queden a dinar i acaben a les sis o més tard de les activitats extraescolars. Veuen els pares comptades hores; un temps, en molts casos, talment improductiu, d’acompanyament o de vetlla, més que de comunicació, sentiment i estima. Molts pares han renunciat a l’educació dels seus fills; és en el nucli familiar on s’han de transmetre els valors i les actituds d’una societat més justa i democràtica, i no derivar la feina exclusivament a les escoles. Els pares han d’aprendre a posar límits i exigir dels fills respecte i treball. Cal recuperar la valoració social de l’educació i la cultura de l’esforç per formar ciutadans lliures i responsables. Valors com l’esforç, el treball i la constància han de tornar a ser la base de l’educació. Hem d’acabar amb els missatges transmesos per alguns mitjans de comunicació que l’èxit és fàcil i ràpid; que cada dia és una festa. Si una cosa m’ha ensenyat l’experiència és tot el contrari, que la vida és treball i lluita diària, i que sense esforç, constància i tenacitat no s’aconsegueix res. De tots és sabut que valorem molt més el que ens hem guanyat que el que ens regalen. La fama sense substància és efímer; el treball, l’esforç i la constància perdurable. Caldria abordar d’una vegada per totes entre tots els agents polítics, socials i econòmics com organitzem la vida familiar i la laboral per fer un esforç important de conciliació.

Els docents i l’administració

La història del marc normatiu pel que fa a l’educació a l’Estat Espanyol és un cúmul de despropòsits. Si bé l’educació ha de ser un dels grans pactes d’Estat, que no ha d’estar subjecte a l’alternança de partits, en el nostre cas no ha estat així, ja que hem hagut d’adaptar-nos a una autèntica disbauxa legislativa. D’una vegada per totes cal que l’administració deixi de tractar l’educació com una mercaderia que es canvia al gust i la forma del govern de torn. És inadmissible que s’hagin aprovat fins a set lleis educatives en 27 anys, gairebé una llei cada quatre anys, tot un rècord. Amb aquest rerefons no ens ha de sobtar que molts dels docents estiguin desconcertats i mancats de motivació. Els continuats canvis pedagògics, organitzatius i de gestió dels centres d’ensenyança han acabat per desil·lusionar al professorat que cada vegada veu amb més recels la intromisió de l’administració en la gestió educativa. El sistema educatiu necessita un pacte d’Estat, que englobi tots els agents socials implicats en el procés educatiu, tal com es va fer en el Pacte Nacional per a l’Educació de 2006. Els centres, el professorat i els mateixos alumnes requereixen d’estabilitat i confiança per poder desenvolupar models organitzatius i pedagògics que ens portin cap a la millora de la qualitat en l’educació i uns resultats més en consonància amb el nivell de desenvolupament del país. En aquesta línia, és del tot necessari potenciar l’autonomia dels centres com un dels aspectes clau del model organitzatiu. Recordem que segons l’Informe PISA, els resultats deixaven en mal lloc l’educació a Catalunya amb una puntuació en lectura, matemàtiques i coneixement del medi científic i natural per sota de la mitjana de l’OCDE i més propers als obtinguts pels països considerats en vies de desenvolupament que no pas als tradicionalment capdavanters en l’educació.

Per altra banda, l’administració ha de treballar per prestigiar els estudis de magisteri i la carrera professional dels docents. Si això vol dir modificar els plans d’estudi allargant-ne el període de formació i restringir d’alguna manera el nombre de places de mestre mitjançant la nota d’accés, endavant amb els canvis. Però el que és realment inconcebible és que els estudis de magisteri estiguin considerats com una titulació menor on hi van a parar una bona part dels estudiants exclosos de les altres titulacions. Cal anar cap a models educatius eficients; si és necessari emmirallar-los en el model finlandès, doncs ho fem sense complexes, ja que no hi ha res més pràctic i racional que aplicar una metodologia educativa que funciona i que garanteix millors resultats.


L’administració ha d’estimular i reconèixer l’assumpció per part del professorat de responsabilitats, tant pedagògiques com de gestió, i establir mecanismes de carrera professional que impulsin la millora en la seva feina, la recerca de bones pràctiques, l’adquisició de nous perfils i la capacitat d’innovació dels docents. Els professionals docents hem de ser uns enamorats de la nostra feina, la professionalitat passa per la motivació, la il·lusió i el compromís amb els alumnes. És important buscar recursos i estratègies per a motivar l’alumnat. No podem estar fent classe en base a rutines i metodologies preestablertes. L’educació i la innovació pedagògica es construeix en el dia a dia i cal saber trobar mètodes que fomentin la implicació i la participació dels alumnes. En aquesta línia, és important que els docents prenguin consciència de la importància i la necessitat de la formació continuada. En una societat canviant com la nostra, és del tot imprescindible que els docents es formin en les noves àrees del saber, tals com les noves tecnologies, la mediació i la resolució de conflictes, la detecció precoç de les necessitats educatives, l’atenció a la diversitat, o els corrents pedagògics, psicològics i didàctics més innovadors, entre d’altres. Obviament, l’atenció a la formació permanent del professorat, passa perquè l’administració insentivi i faciliti la flexibilització de les condicions laborals dels docents i estableixi nous mecanismes de promoció professional. L’assumpció de responsabilitats, l’excel·lència cap a la qualitat i la professionalització dels docents i els equips directius, permetrà obtenir la confiança i el reconeixement de la societat a la nostra feina. Cal buscar la complicitat amb les famílies; unes famílies que s’han d’implicar molt més activament en l’educació dels seus fills en relació directa amb les escoles o a través de les AMPA; que han d’exigir i vetllar per la feina ben feta del professorat, però, que alhora, han de fer confiança a l’escola i als professionals docents.

divendres, 27 de juny de 2008

Santa Eulàlia de Riuprimer. La terra i la gent al llarg de la seva història (2005)

En aquest llibre, l’historiador Josep M. Rovira i el seu germà Xevi Rovira (llicenciat en humanitats per la UPF), s’encarreguen de redactar els capítols dedicats al municipi que fan referència al poble de Santa Eulàlia de Riuprimer en el primer terç del segle XX, la Guerra Civil i primera postguerra, i l’activitat industrial i comercial. En el primer apartat es ressenya la situació política, social i econòmica del municipi des de les primeries del segle XX, passant pels anys de la dictadura de Primo de Rivera i la proclamació de la II República, fins a les vigílies de la Guerra Civil. En l’apartat de la Guerra civil i primera postguerra, s’explica detalladament la situació viscuda durant els gairebé tres anys de conflicte, l’entrada de les forces nacionals i la repressió franquista; i s’allarga fins a la immediata postguerra i la formació dels diferents consistoris franquistes, fins a la recuperació de la democràcia. En el punt de l’activitat industrial i comercial, tracta des de la indústria manufacturera de la llana, els forns de calç i guix i la molineria, propis del segle XVIII, passant per la decadència de la parairia tradicional i el desenvolupament de la indústria d’extracció de calç i guix del segle XIX, a la “desindustrialització manufacturera" i l’aparició de les noves indústries de l’espardenyeria, la cordilleria, la pasta i sopa, les llonganisses, i l’auge de la guixeria de les primeries del segle XX, a la diversificació industrial, comercial i de serveis dels anys seixanta i setanta del segle passat (amb els exemples de la fàbrica de mobles INMUSA i la fàbrica de filats de cotó Hilaturas Llaudet S.A., entre d’altres).











dimecres, 25 de juny de 2008

Masovers, records de vides pageses (2008)

Aquesta història que hem portat a terme gràcies a la participació i el recolzament desinteressat de molta gent, va començar ara farà ben bé un parell d’anys, el gener de 2006, quan un dia passant per can Jordi, la botiga de Jordi Bayés i Pujolràs, vaig mostrar-li la monografia històrica: Les Masies de Roda. Història del nostre Poble (2005), que havia escrit i editat recentment. Al cap d’uns dies, em va venir a veure a casa i em va convidar a escriure la història contemporània dels seus antecessors. El llibre Masovers, records de vides pageses, és una història familiar que va més enllà de l’àmbit estrictament particular, ja que en la interacció d’aquestes nissagues amb el context general, fa que apareguin força pinzellades de la història de les localitats d’origen de les famílies protagonistes. Sobretot en el cas d’Arbúcies, ja que hi havia una relació molt estreta entre els Pujolràs-Johé i una de les cases fortes de la ruralia d’Arbúcies, i més concretament del veïnat de Lliors, els Regàs-Masferrer; o bé, els Bassas-Marlet, que van romandre durant gairebé un segle com a moliners del molí de les Pipes, a compte de l’empresari badaloní de l’Anís del Mono Vicenç Bosch i Costa.
La monografia està estructurada en quatre capítols que ressegueixen l’evolució cronològica i lineal de la vida de les quatre nissagues pageses objecte d’estudi d’aquesta publicació. El primer capítol s’inicia amb la presentació i situació de les famílies ressenyades durant els anys vuitanta del segle XIX, i en desgrana la trajectòria de cadascuna fins al tombant de segle. El segon capítol prossegueix el trajecte de les nissagues del capítol inicial des del canvi de centúria fins a l’esclat de la Segona República, però va acotant cada vegada més la investigació, fins a centrar-se en els vincles familiars de consanguinitat. El tercer capítol tracta sobre els avatars que afecten a les nissagues Bayés-Serradesanferm i Pujolràs-Johé, i una de les branques subsidiàries d’aquesta segona, la Pujolràs-Bassas, durant els turbulents anys trenta, les penalitats de la Guerra Civil i la immediata postguerra, fins a mitjan segle XX. El darrer capítol ressegueix la trajectòria de la família Bayés-Pujolràs des de la coneixença i el festeig, passant pel dur treball dels primers anys de maridatge, i el naixement del seu fill Jordi, fins a la sobtada i tràgica mort d’accident de Jordi Bayés i Serradesanferm.