Quirze i Julita. 40 anys de gegants d'Arbúcies 1972-2012 (2012)

       
La vila d’Arbúcies té el goig de gaudir de gegants des de fa quaranta anys. Una història relativament curta però intensa si la comparem amb la secular tradició gegantera de ciutats europees com Poperinghe (Bèlgica), Bergen-op-zoom (Holanda), Lisboa (Portugal), i Barcelona on hi ha notícies de l’existència de gegants des del segle XV; a les comarques gironines, la tradició gegantera es remunta al segle XVI en el cas de les ciutats d’Olot i Girona i la primera població selvatana, Amer, a les darreries del segle XIX. De manera que en les últimes quatre dècades i, principalment, des de la constitució de l’Associació de Geganters i Grallers d’Arbúcies, la colla ha esdevingut una de les més dinàmiques de la Selva i ha deixat petjada a la tradició gegantera catalana i gironina en particular. El seus mèrits els hem recollit en aquest treball de síntesi que teniu a les mans.

La història gegantera arbucienca es pot dividir clarament en tres etapes. Una primera que arranca els anys 1971-1972, amb l’adquisició primer dels capgrossos d’animals i després de la parella de gegants pagès i pagesa amb l’objectiu de revifar la festivitat de les Enramades, i que s’allarga fins a les primeries dels anys vuitanta. Una etapa caracteritzada per la progressiva recuperació de la democràcia i per la ràpida laïcització de les festes religioses en benefici del component popular de tradició pagana com els balls i les cercaviles de gegants i capgrossos. Foren anys de puntuals cercaviles locals i d’ocasionals sortides als pobles de l’entorn més immediat. Però també per la tutela dels diferents ajuntaments, tant dels anys del franquisme com dels primers anys de la democràcia, de la colla de portadors de gegants i capgrossos que dirigia el cap de colla Lluís Recasens i Àries (Vilella).

La segona etapa, que coincideix amb l’eclosió del moviment geganter català, s’iniciaria amb l’entrada de Ramon Coll i Clopés com a cap de colla de la Comissió de Gegants d’Arbúcies a l’any 1982 i s’allargaria fins a mitjan de la dècada dels anys vuitanta. Aleshores, la colla experimenta una primera renovació que li serveix per incrementar notablement la seva activitat gegantera, sobretot pel que fa a les sortides a fora d’Arbúcies, i organitzar les primeres trobades massives de gegants a la vila. De la mateixa manera que comencen a vincular-se amb les agrupacions i coordinadores de les colles geganteres d’abast nacional i comarcal que s’estaven constituint en aquells anys.

La darrera etapa comença amb l’entrada com a cap de colla de Manel Bonfill i Albizo a l’any 1988 i s’allargaria amb alguns alts i baixos fins a l’actualitat. Aquests anys es caracteritzarien per la institucionalització i la formalització de la colla gegantera d’Arbúcies (la constitució de l’Associació de Geganters i Grallers d’Arbúcies a l’any 1996 i la signatura del conveni amb l’ajuntament de l’any 2000), però també per l’autonomia de la colla de geganters i grallers amb iniciatives com la creació del grup de grallers, el ball de gegants, la recuperació de les trobades locals, i l’augment de l’activitat gegantera amb la doble sortida a Lisboa i Madrid de l’any 2002 com a màxim exponent, en serien alguns exemples. Tanmateix, també es produí algun contratemps com la manca d’un remolc per transportar els gegants a les sortides de fora, l’escassetat de geganters portadors en determinats moments i, sobretot, la mort de Manel Bonfill, l’ànima de la colla de geganters i grallers. Des de 2004 fins avui, Ramon Busquets, s’ha ocupat de continuar la labor de consolidació, formalització i millora de la colla de geganters i grallers. Darrerament, amb l’entrada de gent nova, joves amb ganes de col•laborar i divertir-se, la continuïtat de la colla està garantida.

No ens volem oblidar de les figures, els autèntics protagonistes d’aquesta història. En Quirze i la Julita, la Carboneta, en Llambrot i tota la família de capgrossos acompanyats dels geganters i els Serafins i amb la melodia dels flabiols, les gralles i els timbals, han esdevingut uns referents de la Festa de les Enramades i de les cercaviles arbucienques. Per molt anys!

L’autor ha volgut elaborar un treball que sintetitzés tot allò publicat sobre els gegants d’Arbúcies a llibres, revistes i diaris. Alhora també hem explorat, a través de fonts primàries escrites (Llibre d’Actes de l’Associació de Geganters i Grallers d’Arbúcies 1996-2012), de fotografies i documents i de fonts orals, noves informacions que han permès ampliar i matisar el coneixement que fins avui teníem dels gegants d’Arbúcies.

Els gegants d'Arbúcies Quirze i Julita el dia de la seva inauguració, 1 de juny de 1972, acompanyats de la banda còmica musical dels Serafins. 








http://www.naciodigital.cat/baixmontseny/noticia/1298/fal/lera/gegantera/selva/troba/avui/arbucies 
http://www.naciodigital.cat/baixmontseny/noticia/1277/quirze/julita/gegants/arbucies/fan/anys 
http://aggarbucies.blogspot.com.es/ 
http://www.diaridegirona.cat/comarques/2012/10/08/quaranta-gegants-celebren-laniversari-dels-darbucies/585063.html 
http://www.gegants.cat/agenda/novetats-bibliografiques-geganteres-i-gralleres/

Audio de l'entrevista sobre el llibre Quirze i Julita, 40 anys de Gegants d'Arbúcies al programa Amics i residents de Ràdio Arbúcies, emès el dissabte 10 de novembre de 2012. 
http://amicsiresidents.blogspot.com.es/ 
 

Masovers, records de vides pageses (2008)

Aquesta història que hem portat a terme gràcies a la participació i el recolzament desinteressat de molta gent, va començar ara farà ben bé un parell d’anys, el gener de 2006, quan un dia passant per can Jordi, la botiga de Jordi Bayés i Pujolràs, vaig mostrar-li la monografia històrica: Les Masies de Roda. Història del nostre Poble (2005), que havia escrit i editat recentment. Al cap d’uns dies, em va venir a veure a casa i em va convidar a escriure la història contemporània dels seus antecessors. El llibre Masovers, records de vides pageses, és una història familiar que va més enllà de l’àmbit estrictament particular, ja que en la interacció d’aquestes nissagues amb el context general, fa que apareguin força pinzellades de la història de les localitats d’origen de les famílies protagonistes. Sobretot en el cas d’Arbúcies, ja que hi havia una relació molt estreta entre els Pujolràs-Johé i una de les cases fortes de la ruralia d’Arbúcies, i més concretament del veïnat de Lliors, els Regàs-Masferrer; o bé, els Bassas-Marlet, que van romandre durant gairebé un segle com a moliners del molí de les Pipes, a compte de l’empresari badaloní de l’Anís del Mono Vicenç Bosch i Costa.
La monografia està estructurada en quatre capítols que ressegueixen l’evolució cronològica i lineal de la vida de les quatre nissagues pageses objecte d’estudi d’aquesta publicació. El primer capítol s’inicia amb la presentació i situació de les famílies ressenyades durant els anys vuitanta del segle XIX, i en desgrana la trajectòria de cadascuna fins al tombant de segle. El segon capítol prossegueix el trajecte de les nissagues del capítol inicial des del canvi de centúria fins a l’esclat de la Segona República, però va acotant cada vegada més la investigació, fins a centrar-se en els vincles familiars de consanguinitat. El tercer capítol tracta sobre els avatars que afecten a les nissagues Bayés-Serradesanferm i Pujolràs-Johé, i una de les branques subsidiàries d’aquesta segona, la Pujolràs-Bassas, durant els turbulents anys trenta, les penalitats de la Guerra Civil i la immediata postguerra, fins a mitjan segle XX. El darrer capítol ressegueix la trajectòria de la família Bayés-Pujolràs des de la coneixença i el festeig, passant pel dur treball dels primers anys de maridatge, i el naixement del seu fill Jordi, fins a la sobtada i tràgica mort d’accident de Jordi Bayés i Serradesanferm.

Per més informació cliqueu aquí http://selvatans.cat/web/index.php?option=com_frontpage&Itemid=1&limit=3&limitstart=9

www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008052500_3_267706__Comarques-Microhistria-dArbucies

http://elbaixmontseny.bloc.cat/post/12649/222221

http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/res/20080626/53488929629.html

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2843323

Les Masies de Roda. Història del nostre poble (2005)

La determinació de l’alcalde Ramon Isern Serrabasa i els regidors Josep M. Castellà, Jordi Gros i Jordi Traveria, fou decisiva per emprendre l’elaboració d’un llibre que recollís la història contemporània de les Masies de Roda. El projecte començà a prendre forma el gener de 2004, quan s’iniciaren els treballs de recollida d’informació escrita, oral i gràfica. Des d’aleshores i fins a l’abril de 2005 hem estat treballant intensament en l’elaboració de la monografia. Les fonts consultades han estat copioses i diverses: papers polsosos dels arxius municipals, parroquials i particulars, abundosa bibliografia escrita, i una quarantena d’entusiastes testimonis orals.

El llibre Les Masies de Roda, la història del nostre poble, és una síntesi de la trajectòria històrica de les Masies de Roda des de la separació de Sant Pere de Roda el 1805 fins a l’actualitat. Recull els aspectes més importants del passat col·lectiu del municipi, les relacions jurisdiccionals i administratives amb la veïna població de Roda de Ter, les transformacions territorials i demogràfiques, l’activitat econòmica i el patrimoni històric i artístic, i la vida política, social i cultural del darrer segle.

El primer capítol ressenya la relació jurisdiccional i administrativa entre els municipis de Roda de Ter i les Masies de Roda, des dels precedents de la separació, la mateixa separació, la delimitació fronterera de 1921, la fugaç reunificació dels anys de la Guerra Civil i l’agregació de la península de l’Esquerda al terme municipal de les Masies, fins a les relacions actuals. El segon capítol s’inicia amb una breu referència al paisatge natural, el tipus de poblament i les característiques del terme municipal; i contínua amb l’evolució de l’ocupació del territori des de les primitives masies medievals fins a l’especialització agropecuària del segle XX, i el procés urbanitzador de mitjan segle passat, amb el naixement de les barriades de l’Esquerda, les Cases Noves, Fontanelles i la urbanització del Serrat del Vicenç. La segona part del capítol, ressegueix la trajectòria demogràfica de la població des de les primeries del segle XIX fins als nostres dies. El tercer capítol tracta sobre l’evolució de l’activitat econòmica del municipi des del vessant agrícola i rural propi dels masos i del món de pagès, a l’industrial i més urbà representat pels nuclis colonials de Salou i Còdol Dret. El quart capítol descriu l’excepcional patrimoni històric i artístic de les Masies de Roda, originat al llarg de la dilatada història del territori per l’empremta humana dels antics i els nous pobladors. El cinquè i darrer capítol, s’ocupa de l’evolució política, social i cultural del terme, i de la vida quotidiana dels masiencs de les darreres generacions.

Per més informació cliqueu aquí.

http://www.webgipal.net/masiesroda/ajuntament/grups.asp?Id=9774

http://www.arqueologos.org/article.php3?id_article=199

La colònia de Salou (1864-1963). Heretat Baurier (2003)

La monografia històrica sobre la colònia Baurier, és fruit d’una beca que concedeix anualment l’Ajuntament de Roda de Ter (Osona) per a potenciar la recerca sobre múltiples estudis interdisciplinaris que enriqueixin el patrimoni cultural de Roda.
La idea inicial exposada al projecte d’estudi el juliol de l’any 2000, pretenia centrar la investigació en la industrialització i el moviment obrer a Roda al llarg del segle XIX. Però després de parlar amb els membres del jurat, els historiadors Maties Ramisa i Maria Ocaña, decidírem derivar la investigació cap a la temàtica colonial que estava molt menys treballada, en els exemples de les colònies rodenques de Salou i Còdol Dret.
Els primers passos de la recerca, em portaren a acotar el tema d’anàlisi per tal d’aprofundir més en l’estudi i vaig inclinar-me per la colònia “francesa”. D’aquesta manera, l’objectiu del treball era recuperar i sintetitzar la trajectòria de la colònia Baurier a través de la suma de fonts documentals, bibliogràfiques i orals referents al context colonial, tenint en compte el marc general català i espanyol. En altres paraules, s’ha recopilat tota la informació apareguda sobre Salou en forma de monografia històrica.
El resultat, però, s’ha vist condicionat per la manca de documentació concernent a l’administració de la fàbrica i la gestió de la colònia. A Salou no s’ha trobat un fons documental que possibilités un anàlisi profund i exhaustiu de l’evolució empresarial de la factoria Baurier i, per extensió, del complexe colonial.
Pel que fa a l’estructura del treball, es divideix en quatre apartats clarament interrelacionats. El primer apartat de caire introductori, exposa la vinculació entre el sistema colonial i el procés d’industrialització del tèxtil català. Resseguint aspectes com la distribució geogràfica i sectorial de la indústria cotonera (centrant-se sobretot en la conca del Ter i especialment a les poblacions de Roda i Masies), i analitzant les causes, la periodització i la tipologia de les colònies industrials.
Al segon apartat s’hi concentra el gruix de la investigació històrica i es divideix en dues parts. Una primera iniciada el 1852 amb la instal·lació a Roda de Ter de la societat Baurier Germans, Azéma i Roland, que comprendria el naixement, desenvolupament i la consolidació del conjunt colonial de Salou. I, una segona, que ressegueix la trajectòria de la colònia Baurier (des de les darreries del segle XIX fins al 1963) mitjançant l’anàlisi de múltiples variables relatives a la població obrera de Salou, com: la mitjana d’anys de permanència a l’empresa, la propoció entre sexes, la posició civil, les relacions de parentiu, l’origen geogràfic i els municipis de residència, l’estructura per càrrecs i seccions i l’evolució salarial. Tot això sense deslligar-ho de la dinàmica colonial i del context històric català i espanyol. D’aquesta manera, s’assenyalen episodis de vagues i conflictivitat obrera com a conseqüència de la substitució de les màquines selfactines per les contínues i, evidentment, el personal masculí pel femení a les primeries del segle XX, la construcció de la caserna de la Guàrdia Civil, la inestabilitat dels anys trenta i el trauma de la Guerra Civil, les penalitats de la dura postguerra i el fatal aiguat del 18 d’octubre del 1940, la massiva arribada de nouvinguts procedents majoritàriament de Torredonjimeno (Jaén), la lenta recurperació industrial i l’embranzida econòmica dels anys seixanta i, finalment, el tancament d’Industrial Baurier S.A. acabant amb una llarga història de colonialisme industrial arran de l’entrada en funcionament del pantà de Sau.
Al tercer apartat dedicat a les infrastructures colonials, es ressenyen els principals serveis que la colònia Baurier oferia als seus habitants. Així, es parla sobre les vivendes dels treballadors, la capella, l’escola, l’economat, el cafè i la sala de festes. Però també de capellans, mestres, gerents i, sobretot, dels veïns i les activitats de lleure que es desenvoluparen a Salou. Destacant el teatre, la caça, la pesca, les carreres de bicicletes, les curses de natació al canal de la fàbrica, les excursions dominicals pels bonics paratges de Salou, les cercaviles amb gegants i caps grossos durant les sonades celebracions de Sant Pere (el patró de Salou) i els “partidassos” de futbol als pins del barretet, prop de l’ermita de Santa Magdalena entre d’altres.
El darrer apartat, analitza a través de les fonts orals, les relacions socio-laborals que s’establiren a la filatura Baurier i al complexe colonial, entre treballadors i càrrecs superiors i entre propietaris i colonials respectivament.
Pel que fa a les fonts històriques, he emprat principalment fonts bibliogràfiques, documentals i orals. Els estudis històrics sobre la temàtica colonial i les monografies locals, m’han permès realitzar el primer punt del treball. Un apartat clarament introductori i de situació general. Una mena d’estat de la qüestió sobre la indústria tèxtil catalana, osonenca i rodenca en particular i sobre el sistema de colònies industrials.
El buidatge de les fitxes dels treballadors de la factoria Baurier, m’ha proporcionat dades relatives a la població de Salou sobre diverses variables d’anàlisi ja citades. Amb tot, com he assenyalat anteriorment, el treball presenta múltiples llacunes derivades de la manca d’informació referent a aspectes econòmics i administratius. Per poder fer un estudi més aprofundit faltarien dades sobre la producció de fil i el consum de cotó, la producció energètica de les turbines hidràuliques, inventaris sobre béns d’equipament i adquisicions de nova maquinària, llibres de nòmines, llibres de correspondència on s’hi enregistrava la compra de lots de carbó, diversa documentació administrativa, etc. Les fonts documentals, malgrat les mancances enumerades, m’han permès ressenyar el segon apartat referent a la trajectòria històrica de la colònia Baurier.
Per a la realització dels dos darrers apartats sobre les infrastructures colonials i les relacions socio-laborals a Salou durant el període (1940-1963), he utilitzat la documentació oral, tenint en compte la proximitat del marc cronològic estudiat. Baldament, a l’hora de treballar amb fonts orals hem de ser conscients de les limitacions que aquest tipus de documentació pot presentar. Elements com la subjectivitat de la memòria (la reconstrucció del passat des del present), la subjectivitat (el perfil ideològic i el grau de politització dels entrevistats) i les llacunes de memòria (els lapsus memorístics), són aspectes que poden distorsionar la veracitat històrica.

Per més informació cliqueu aquí http://www.gencat.cat/cgi-bin/slp/vtls.web.gateway?authority=0814-01380&conf=080000++++++++++++++